Actualitat

CATEGORIES

Notícies
10 març 2010

BANCA VERDA

Has finançat mai la compra de bombes de dispersió?

Ahir a la nit estava prenent un gin-tonic a l’oficina dels meus amics. Potser penseu en fotocopiadores Xerox i arxivadors quan dic "oficina", però aquest lloc té vistes de la Plaça Reial des de dalt i té incorporat un sistema de so i llums parpellejants de decoració. Vaig pensar que, sí, la qualitat de vida aquí és fotudament alta. No és estrany que els diaris continuïn remarcant-ho. Fins i tot els meus companys de bàsquet, que sobreviuen desenterrant Euros de darrere el sofà i robant el formatge dels seus companys de pis, viuen, no tan sols existeixen. En marcat contrast, el Regne Unit en una visita pre-Nadal es fonia en una voràgine “consumir o morir”.

Article dAnna Gurney publicat originalment a BCNWeek al febrer/març 2010

Mentre que la TV m’estava cridant que comprés una cuina nova, jo treia ràpidament la conclusió que la vida a Barcelona és menys materialista que a Londres – aquí la gent sap com gaudir del moment i gastar els diners sàviament. Vaig començar a preguntar-me si les persones tenen també en consideració on guarden els seus diners. És conscient la gent dels impactes negatius dels bancs grans? Existeixen les opcions de les finances ètiques per als barcelonins? Resulta que quan es tracta d’assumptes de diners, Barcelona és una ciutat d’alternatives.

El problema amb els grans bancs, emfatitzat pel col·lapse total i el fracàs de molts d’ells durant la crisi, és la manca de transparència. La gent de tot el món aviat es va adonar que fins i tot els mateixos banquers no tenien absolutament ni idea del que estava passant amb els diners que havien estat invertits. En la darrera diatriba anticapitalista del cineasta Michael Moore, es demostra aquest fet tot passejant per Wall Street i demanant als transeünts que expliquin què és un derivat. Òbviament la majoria de la gent l’ignora per complet, no necessàriament perquè siguin grollers, simplement perquè la pròpia persona de Moore és desagradable i directa-a-la-teva-cara. Però fins i tot quan fa que Kenneth Rogoff, professor d’Economia de la Universitat de Harvard, s’assegui i ens il·lumini, Rogoff s’entrebanca espectacularment amb les seves paraules i no aconsegueix explicar res de res. Actualment, el ciutadà mitjà no passa molt de temps pensant en productes bancaris "exòtics" i com aquests han sumit el nostre complet sistema en els pous d’atur d’avui en dia, però estic segura que tots som com a mínim una mica conscients que els nostres diners no es limiten només a jeure quiets en un compte – la gent s’enriqueix jugant amb ells. I hauríem de parar més atenció als jocs als quals aquesta gent està jugant.

En una maniobra publicitària a finals de gener, Greenpeace es va dirigir al Fòrum Econòmic Mundial per presentar un premi a l’empresa “menys ambientalment responsable” del món, i el guanyador va ser un banc (el Royal Bank of Canada per les seves inversions en la destructiva extracció de petroli a partir d’arenes asfàltiques). Aquí a Barcelona, hi ha diverses organitzacions que creen consciència sobre allò que els bancs espanyols estan manegant, a través de mitjans de comunicació com la reeixida, i d’encertat nom, pàgina web BBVAsinarmas.org. Lamentablement, sembla que el BBVA seguirà invertint en el comerç d’armes fins que les ONG com ara Justícia i Pau generin campanyes com aquesta per tractar d’aturar-los. El 2007, BBVA va ser condemnat pel subministrament de finançament corporatiu a empreses que produeixen bombes de dispersió – les municions que detonen totalment a l’atzar. Alguna vegada heu jugat al videojoc bèl·lic “worms”? A la vida real, aquestes bombes porten a nivells tan alts de morts civils que més de 100 països han signat un tractat internacional que prohibeix el seu ús i la seva fabricació. El 2008, després que Justícia i Pau fins i tot rebés una menció en l’informe anual de BBVA per la pressió que havien exercit, el banc va crear noves normes de grup sobre finançament del sector defensa a través de les quals van prohibir les inversions en bombes de dispersió i van prometre clarament que, encara que es continuaria finançant el comerç d’armes, ho farien només en països que no estan sota embargament i no han estat denunciats per l’ONU. Com que el BBVA encara té accions de la companyia aerospacial EADS, la qual està involucrada en la producció d’armes nuclears, la campanya continua. I compte amb la propera versió, "Santandersinarmas", que serà llançada aquest mes.

La pregunta amb què es burxa sempre al moviment contra la globalització neoliberal és "Però en comptes d’això què proposeu?" Per sort, deu anys després de la Batalla a Seattle, els activistes han ajuntat rastes, pancartes i arcs de San Martí per poder arribar a una sèrie de solucions pràctiques. A l’extrem mateix d’aquesta escala tenim el sistema de les CAF (Comunitats d’Autogestió Financera), on tu et crees el teu propi banc amb un grup de persones, un talonari de rebuts i una caixeta amb clau (la clau i la caixa probablement s’haurien de mantenir separades, no importa com en sigueu, d’amics). Sona ridícul? Potser us sorprendria saber que més de 15 d’aquests grups financers autogestionats s’han format aquí gràcies a l’economista barceloní Jean Claude Rodríguez-Ferrera. Hi ha molts col•lectius exclosos a Barcelona, principalment immigrants, que no tenen cap accés al crèdit, però saben que amb una micro-quantitat d’ajuda financera podrien tirar endavant, i l’associació CAF ofereix capacitació a qualsevol grup que vulgui prendre’s seriosament la seva posada en marxa. Una inversió de només 20 euros de cada persona aviat fa créixer la suma, i m’encanta el fet que la idea va venir de l’Àfrica subsahariana … les bones idees s’estendran des del Sud cap al Nord si els ho permetem.

Molt a la vora, al llarg d’aquesta escala cap al capitalisme convencional, podeu optar per acabar amb la banca i deixar els vostres diners invertits completament en "capital social" a través de COOP57, Oikocredit o similars. Això és l’equivalent financer d’ajuntar tots els vostres estalvis, i llavors decidir entre els veïns a qui voleu permetre d’utilitzar-los durant un temps. COOP57 es va crear a Barcelona el 1996 quan, després de la fallida de l’editorial Bruguera, 57 ex-treballadors van fins i tot haver d’arribar a una vaga de fam perquè fossin indemnitzats per l’acomiadament. Descontents, van utilitzar els diners per invertir en projectes de capital social, en particular aquells amb enfocament en la creació de llocs de treball. Aviat es van adonar que estaven prestant un servei útil al finançar projectes que no agradaven als bancs convencionals, i van créixer. En els últims quatre anys, el valor dels projectes que han finançat és de més de 10 milions d’Euros. Oikocredit va arribar des d’Holanda i són molt similars, però financen projectes internacionals, com ara cooperatives de dones per a la gestió de boscos i capacitació en sistemes de teixir sostenibles.

Si segueixo sonant gairebé tan radical com un dels manifestants que cremaven la bandera de la UE fora de la Borsa de Barcelona el gener, deixeu-me fer un salt a la meitat de l’escala. Triodos i Fiare són dos bancs ètics a Barcelona que ofereixen comptes d’estalvi convencionals. Fiare va obrir a Catalunya el 2003 amb credencials d’inversions valuoses, transparència total i la confiança que les seves inversions són de baix risc en comparació amb els bancs privats, ja que es basen en la realitat i no en fórmules insanament complicades. A la seva oficina la setmana passada vaig conèixer el Jordi Marí, director de l’organització Finances Ètiques i Solidàries (FETS), i vaig adonar-me que en realitat jo mai no havia volgut saber-ne tant sobre bancs. En resum: si tens 2.000 Euros per invertir i no t’importa perdre les dues hores més avorrides de la teva vida passejant-te pels bancs buscant la millor taxa d’interès, només aconseguiràs de 20 a 30 Euros més a l’any invertint en un banc normal respecte a allò que obtindries a Fiare.

Fiare ha crescut molt més ràpidament a Barcelona que a Madrid, i el Jordi i jo vam parlar sobre les moltes possibles raons d’això, que poden anar des de les polítiques (ressaca solidària producte de la resistència a Franco) a les socials (la barreja de guiris i autòctons que fomenta la receptivitat). Ell va suggerir que les enormes protestes contra la guerra de l’Iraq van fer créixer un despertar polític general, i van ajudar a començar a evitar la caiguda aparentment inevitable dins el capitalisme d’estil americà. Sigui quin sigui l’origen d’aquest augment de consciència ètica, sembla que a Barcelona hi ha quelcom que s’està movent, i amb la crisi que obliga les persones a aturar-se i pensar, els seus residents s’estan posant les piles i estan utilitzant de debò les alternatives.

Més informació: Campanyes contra les males inversions dels grans bancs:

  • bbvasinarmas.org

Banca ètica: